Cercle Artístic de Sant Lluc - Arts Santa Mònica
7 octubre - 8 desembre 2014
L’exposició TRAÇ investiga les capacitats del dibuix com a eina de
coneixement, com a mitjà de comunicació, com a suport per projectar, com
a manera de fer realitat idees. Encara que sí que hi ha dibuixos
magnífics, no es
tracta d’una exposició d’obres d’art. És una posada en escena d’una idea, col·locant el focus
d’atenció en la potencialitat del dibuix com a mecanisme de creació de
coneixement. Els dibuixos es mostren a través de quatre àmbits. Per entendre, quan el dibuix genera coneixement. Per provar, quan el dibuix és part d’una recerca. Per recordar, quan el dibuix és memòria. Per explicar, quan el dibuix és una eina de comunicació.
Davant l'horitzó
Fundació Miró
24 octubre 2013 - 16 febrer 2014
Text de la web de la Fundació Miró:
Davant l’horitzó és una reunió anacrònica d’horitzons pintats i fotografiats, amb alguna incursió en el món de l’escultura, la instal·lació i el land art. El títol i l’esperit de l’exposició remeten al llibre Devant le temps, l’estudi de Georges Didi-Huberman sobre anacronisme i història de l’art. Guiada per grans pensadors com Walter Benjamin, Carl Einstein i Aby Warburg, la seva anàlisi posa sobre la taula la qüestió de l’anacronisme com un dels tabús de la història de l’art com a disciplina acadèmica.
L’exposició se centra en la representació de l’horitzó com a tema recurrent i gran desafiament pictòric, i s’estructura mitjançant una seqüència de converses i diàlegs anacrònics que tracten diversos aspectes de l’horitzó representat. El punt de partida és una sala introductòria dedicada a Joan Miró, seguida d’un gran bloc europeu dividit en sales sobre l’horitzó nòrdic, l’horitzó francès, les marines i el contrast entre l’horitzó expressionista i l’horitzó japonès, i que culmina en una capella dedicada a l’horitzó. A continuació, un segon gran bloc sobre l’horitzó nord-americà del segle XX, una secció final dedicada a l’horitzó postcolonial i un epíleg que recull les lliçons de l’exposició i planteja la pregunta: l’horitzó és el lloc de la pintura, la línia on es concentren els reptes i les paradoxes de l’activitat pictòrica?
Lawrence Weiner
Escrit en el vent
MACBA
Museu d'Art Contemporani de Barcelona
8 març - 24 de juny 2013
L'art de la segona meitat del segle XX ençà no seria el mateix sense la contribució, fonamental, de Lawrence Weiner. Aquest artista americà fortament vinculat a Europa ha contribuït com pocs a ampliar la noció de l'art tal com l'entenem avui. Les seves obres han educat la nostra mirada i ens han ensenyat a deslligar l'obra d'art del seu suport físic, i a desvincular qualitats físiques de qualitats estètiques.
L'any 1960 Weiner va utilitzar dinamita en un parc de Califòrnia per crear escultures per sostracció. El 1964, el públic novaiorquès que assistia a una exposició de l'artista es va trobar confrontat amb el fet d'haver de decidir sobre l'estat final de les obres presentades. L'any 1968, Weiner va instal·lar una quadrícula d'estaques fixades al terra i unides per cordes al Windham College, a Putney, a l'estat de Vermont. Quan els estudiants van haver de tallar les cordes per accedir al campus, es va adonar que hauria pogut comunicar la mateixa experiència sense necessitat de materialitzar-la. Aquell mateix any, l'artista feia pública una coneguda declaració d'intencions que ha regit el seu treball fins avui i que ha marcat un abans i un després en la història de l'art contemporani:
1. L'artista pot construir l'obra. 2. L'obra pot ser fabricada. 3. L'obra no té per què ser construïda. Tenint cada una el mateix valor i sent coherents amb la intenció de l'artista, recau en el receptor de l'obra decidir-ne la condició en el moment de rebre-la.
Des d'aquell moment, Weiner ha utilitzat el llenguatge com a material de creació artística i ha demanat sempre un paper actiu al receptor. Un cop desvinculada de la seva aparença i la seva condició física, l'obra d'art existeix en la mesura que és formulada lingüísticament i habitada per l'espectador. Amb aquests pressupòsits, Weiner ha fet del llenguatge l'element central de la seva producció: un llenguatge precís que l'artista selecciona amb meticulositat i entén en la seva forma més objectiva. Weiner esculpeix amb paraules. Un dels seus treballs més significatius, ALGUNS OBJECTES DE DESIG (2004), ocupa la paret central de l'atri de l'edifici del MACBA de forma permanent des del 2009 com a part de la col·lecció del Museu. Aquesta gran "equació matemàtica" posa l'accent en la relació entre les persones i els diferents tipus d'objectes que hi ha en el món.
Quan dibuixar és pensar
L'exposició ressegueix la producció en paper de Weiner de manera exhaustiva i se centra en el dibuix com a element articulador. Un mitjà que, si bé és estructural, fins avui no ha tingut encara un estudi específic. Des del començament i durant cinc dècades, la fidelitat de Weiner al dibuix s'ha mantingut inalterada. El seu corpus de treball en paper és extensíssim, així com la diversitat de formats. Paper cal·ligràfic, plànols de ciutats, embolcalls de tabac o fulls de diari, entre d'altres suports, han estat utilitzats com a material de treball en una pràctica de dibuix quasi compulsiva.
L'exposició agrupa els dibuixos en dues categories: les sèries que conformen una història en si mateixes o ens parlen de les obsessions de l'artista, i els materials, a vegades incomplets i fragmentats, que puntualitzen i delimiten aquestes històries. Es tracta de notes i pensaments aïllats en forma de dibuix que ajuden a donar sentit a les sèries. Tot i que es renuncia a un relat cronològic, el conjunt exposat permet resseguir la totalitat de la trajectòria de Weiner a través d'aquest exercici de pensament que és el dibuix. Si en els primers anys, quan l'artista pinta sobre teles retallades i assaja diferents automatismes, ja utilitza la pràctica del dibuix, després del gir lingüístic del 1968, aquesta es veu reforçada i l'escriptura n'esdevé una part. I és que Weiner no entén el dibuix en termes espacials o de delineació; l'artista l'associa a l'articulació del pensament. Dibuixar i pensar es produeixen en una mateixa superfície.
Com totes les seves obres, també els dibuixos li serveixen com una forma directa d'interacció. Si bé els gestos del dibuix apel·len a la mateixa superfície i als traços que la componen, remeten també a la nostra capacitat de visió i de diàleg. Atenent a la voluntat de l'artista i al seu desig d'immediatesa entre obra i receptor, l'exposició renuncia als textos de paret i deixa que siguin els mateixos dibuixos que facin de fil conductor. És així com els gestos salten a les parets, prenen el museu i converteixen la instal·lació en un nou text. De la mà dels dibuixos de Weiner, la conversa entre obra i receptor es converteix en un fet quasi físic.
Entre el material exposat, es presenten per primera vegada els quaderns de notes de l'artista, origen i base de tota la seva producció. Aquests quaderns mostren els pensaments inicials, les primeres idees que es van transformant fins a convertir-se en nota i, sovint, en obra. El gest com a llenguatge i el dibuix com a pensament estructuren aquesta trajectòria per l'obra en paper de qui ha convertit l'experiència de la paraula en una experiència de la mirada.
On Line:
Drawing Through the Twentieth Century
On Line:
Drawing Through the Twentieth Century
Text de la web de la Fundació Miró:
El dibuix convencionalment s'ha associat amb la ploma, llapis i paper, però els artistes han dibuixat les línies en les parets, terra, ceràmica, teixits, pel·lícules i pantalles d'ordinador, amb eines que van des de pals de raspadors a píxels. Més enllà de les definicions institucionals del medi, l’exposició On Line argumenta una història més àmplia del dibuix que es mou fora de la pàgina en l'espai i el temps. Comprèn el treball de més d'un centenar d'artistes, la transformació radical del medi entre 1910 i 2010, quan els artistes van trencar els elements bàsics del dibuix, convertint la línia en objecte d'una intensa exploració: com la trajectòria d'un punt en moviment o un cos humà en moviment (el ballarí traçant línies dinàmiques per l'escenari, l'artista errant traçant línies a través de la terra), com a element d'una xarxa, i com a límit polític, cultural o social.
Trisha
Brown Dance Company
On Line està organitzada cronològicament en tres seccions: la tensió superficial, amb la unitat artística de construir i representar el moviment a través de la línia en el pla de la pintura plana, línia d'extensió, integrat per obres en què les línies s'estenen més enllà de la plana en dir, en la vida social de l'espai que el veritable l'espai, i confluència, la presentació d'obres en què es fusionen la línia i el fons, donant una major importància a l'espai entre línies. Al seguir el desenvolupament del sentit de la línia en els últims cent anys, l'exposició recorre totes les disciplines i, com ha estat teixida en el temps i en l'espai, inevitablement reflecteix la interconnexió i la interdependència que cada vegada més confirma la nostra societat globalitzada. La línia, com el pensament, un cop entesa com lineal i progressiva, s'ha convertit en una mena de xarxa simultàniament indefinida i oberta.
Carolee
Schneemann
Monika Grzymala
Alwar Balasubramaniam
Luis Camnitzer
Sol LeWitt
Guiseppe Penone
Zilvinas Kempinas
Aquestes són algunes fires internacionals d'art o disseny a recordar...
...i aquestes són les galeries on sovint trobaràs exposats dibuixos:
