23 - Dibuixar la idea

La consciència humana tendeix sempre a un llenguatge i fins i tot a un estil. Prendre consciència és prendre forma.

                                                                                                                             Henri Focillon

Dennis Oppenheim  és més conegut com membre del moviment Land Art, però és considerat com un dels precursors de l’art conceptual i un artista pioner de la Performance Art, un terme que apareix a finals dels anys 60 per designar "l’art d’acció" que provenia de l’art conceptual, els Happenings, Fluxus i el Body Art.

Dibuix de transferència d'etapa. (Avançant cap a un estat futur), 1971. "Quan Erik passa un retolador per la meva esquena, intento duplicar el moviment a la paret. La seva activitat estimula una resposta cinètica del meu sistema sensorial. Per tant, em travessa. El retard sensorial o la desorientació constitueixen la discrepància entre dos dibuixos, i es podrien veure com a elements que s'activen durant aquest procediment. Pel fet que Erik és la meva descendència i compartim ingredients biològics similars, la meva esquena (com a superfície) es pot veure com una versió madura de la seva... en un sentit, contacta amb el seu propi estat futur."

Dennis Oppenheim. Dibuix de transferència de dues etapes, 1971.

Dibuix de transferència d'etapa. (Tornant a un estat passat), 1971. "Quan passo un marcador al llarg de l'esquena d'Erik, ell intenta duplicar el moviment a la paret. La meva activitat estimula una resposta cinètica del seu sistema de memòria. Per tant, l’estic travessant. El retard sensorial o la desorientació constitueixen la discrepància entre dos dibuixos i es podrien veure com a elements que s'activen durant aquest procediment. Pel fet que Erik és la meva descendència i compartim ingredients biològics similars, la seva esquena (com a superfície) es pot veure com una versió immadura de la meva... en un sentit, faig contacte amb un estat passat."

Probablement, Dennis Oppenheim intenta evidenciar el procés de crearció. Nosaltres dibuixem a partir dels estímuls de les nostres sensacions. Les experiències viscudes generen en el cos i en la ment un estat d’ànim responsable d’activar la creativitat i, en aquesta performance, Oppenheim podria exposar un recorregut per les fases del procés de creació. Durant la primera fase, el subjecte pensant té la idea i dóna l’ordre d’executar-la. En una segona fase, el subjecte executor es concentra en percebre els gestos del subjecte pensant i materialitza la idea. El dibuix no és un objectiu final sinó el resultat del procés de dibuixar.

Pablo Palazuelo fa que la natura es vegi a si mateixa, que parli amb si mateixa a través de l'home. Gonzalo Soleto, conservador de la Fundació Pablo Palazuelo, ens comenta la idea de Pablo Palazuelo pel seu projecte El número i les aigües I de 1978. 

Palazuelo. El número i les aigües I, 1978. 

Oli sobre llenç, 222 x 166 cm. Museu de la Universitat de Navarra

Robert Longo Men in the Cities és el seu treball més conegut, un projecte on dibuixa persones amb vestit de negocis, soles i en plena agonia, alienades i contorsionades com si fos per causa de la música, potser d’una explosió, o fins i tot d’un tret i, per dibuixar-les, es va inspirar en el cine neo-noir de Rainer Werner Fassbinder i també en les poses d’estrelles del rock popularitzades pels vídeos musicals. 

.

Robert Longo. Men in the Cities. Untitled (Frank), 1981. Carbonet i grafit sobre paper, 152,4 x 101,6 cm.

Robert Longo. Men in the Cities. Untitled (Cindy), 1981. Carbonet i grafit sobre paper, 152,4 x 101,6 cm.

Robert Longo. Men in the Cities.Untitled (Eric), 1981. Carbonet i grafit sobre paper, 152,4 x 101,6 cm.

Vija Celmis descriu el seu entorn a través de dibuixos fotorealistes d’ambients i fenòmens naturals com l’oceà, les teranyines, els camps d’estrelles i les roques com una manera d’entendre la consciència humana en relació amb l’experiència viscuda.

Vija Celmis. Web 1, 1999. Carbonet sobre paper, 56,5 x 64,9 cm

Julião Sarmento desconstrueix la imatge convertint el buit en un fons actiu que connota la idea d’escena. L’ambigüitat d'unes imatges que contenen imatges converteixen el seu treball en micro-relats que transmeten una sensació cinematogràfica, perquè sempre sentim alguna cosa absent, fora d’escena, diríem en cinema. Sarmento té interès en què el seu treball sigui una obra oberta i potencia l’ambigüitat de significat i significant per oferir una amplia possibilitat de lectura, fins el punt que la mirada de l’espectador pot canviar el significant de l’obra. 

Juliao Sarmento. Without title-8, 2001. Mixed Media, 76 x 56 cm.

Monogràfic sobre Juliao Sarmento al programa Metropolis de RTVE

Lucy Skaer sovint representen relacions entre l'abstracció i la naturalesa material directa dels objectes: "Estic interessada en un estat intermedi, i aquest estat que trobes si una cosa es transforma en una altra". Dibuixar una balena i pintar amb una cadira, assumim, són exemples d'això."

Lucy Skaer. La gran ona (expandida), 2007. Retolador permanent i llapis sobre paper. Tres panells de 150 × 141cm cadascun.

Aquest dibuix està inspirat en La gran onada de Kanagawa, l'estampa més famosa del dibuixant, gravador i pintor japonés Katsushika Hokusai, publicada entre 1830 i 1833, i que representa un tsunami estilitzat que s'eleva sobre la muntanya Fuji. Lucy Skaer ha pres aquesta imatge icònica, recreada en tres panells per formar un tríptic. Ella ha deformat la imatge original, creant un dibuix de patrons espirals i quadrats repetits, que sembla estar inacabat. 

L'essència de l'onada ha estat interpretada fent-la més gran, més fosca i imponent. Skaer afirma: "Necessitava una imatge que em fos familiar perquè l'estic expandint més enllà dels seus límits habituals perquè es converteixi en alguna cosa envolvent".

Mary Reid Kelly investiga la vida de les dones relacionant personatges com ara infermeres, soldats, prostitutes i saltimbanquis de diferents períodes històrics amb les preocupacions actuals. El seu interès està en el Llenguatge, la Literatura i la Història que mostra en dibuixos en blanc i negre o en vídeos on combina poesia, animació, performance i dibuix.

Mary Reid Kelley explica la producció del vídeo You Make Me Iliad, 2011.

Mary Reid Kelley. Sisyphus at her Toilette, 2012. Collage, acrylic, and charcoal on paper.

El making of del seu projecte The Syphilis of Sisyphus (2011) es va documentar a la Temporada 6 d’Art21, episodi “History”.

Richard Lewer registra i documenta moments històrics detinguts a través del dibuix i crea un nexe entre la interpretació subjectiva de l’art i l’objectivitat d’arxivar. Els seus dibuixos documenten els records de la seva infantesa, els mites urbans o notícies que d’altra manera s’haurien oblidat.

Richard Lewer. Lewis Street, 2010. Carbonet sobre mur.

Julian Opie forma part del moviment de la Nova Escultura Britànica. La seva obra implica la reducció de fotos mitjançant programes informàtics i deriva en part de Patrick Caulfield y Michael Craig-Martin. L’any 2000 comença a crear retrats esquemàtics per representa la quotidianitat que ens envolta introduint una experiència estètica a la mirada metropolitana. Investiga les singularitats culturals de cada territori i el moviment o actitud de la seva gent per trobar un llenguatge universal. Incorpora vinils amb llum interior, panells LED o pantalles de cristall líquid  per dibuixar allò essencial a través de fonts d'inspiració com ara l'art de l'antic Egipte i les joguines de fusta de la seva filla. Ell no es considera hereu del Pop-Art, sols és una influencia con moltes altres: la tradició de la pintura britànica i holandesa dels segles XVII y XVIII o les xilografies japoneses del segle XIX d'artistes com Hiroshige, Utamaro i Hokusai, l’art de l’antic Egipte o les joguines de fusta de la seva filla. Opie afirma que s’inspira en la senyalística i els logos perquè “Tots som símbols d’altres coses, de la humanitat.”

.

Julian Opie. This is Keira Walking, 2002. Pantalla de plasma, animació per ordinador, 102 x 61 cm.

Julian Opie, Sian walking 3, 2013.

Firelei Báez elabora una sèrie de dibuixos de figures femenines amb un cos literalment representat com a lloc pel paisatge. Utilitza vegetals i densos patrons florals tropicals o altres imatges de la terra inspirant-se en la pintura de tinta xinesa. Els dibuixos en forma de tatuatges relaciona el subjecte representat amb el seu rerefons ètnic per marcar la seva diferencia a la vegada que la seva pertinença a un grup ètnic. Els seus dibuixos del cos serveixen com a testimonis de migracions que encara no estan reconegudes en la identitat autòctona. Per Báez, els seus dibuixos son com bufonades (drolleries), representacions medievals d’híbrids de diferents animals són els motius en la decoració marginal d'un manuscrit, per criticar el paper reduït que ocupen les dones en la cultura visual contemporània.

Firelei Báez. Not Even Unalterable Limitations, 2012. Gouache i grafit sobre tela.

Andrew Birk realitza una sèrie de Life Shrouds (sudaris de vida) embrutant el seu cos amb fang del terra i embolicant-se amb una tela per després ser arrossegat per un automòbil. En aquest projecte, el cos no actua com un pinzell que opera entre el gest i la imatge, i tampoc pretén que el seu cos sigui un mitjà per obtenir un retrat. Els dibuixos són el resultat de múltiples índexs d'una mateixa referència: una màquina de vida perfecta. Birk considera la nostra era com la de la immaterialitat, perquè és impossible rastrejar totes les imatges creades, distribuïdes, manipulades i consumides; per la qual cosa, la veritat només existeix com un efecte i la natura com un concepte. El dibuix d'Andrew Birk és una desconstrucció de contingut i forma per mostrar el rebuig de l’actual creació d'imatges i emmascarament d'identitat.

Andrew Birk. Sudari de vida, 2018. Fang fixat sobre tela, 200 x 150 cm.

Alfred Neumayr diu que no dibuixa res i que el no-res és l’origen, que per ell és el moviment, l’activitat física en si. Neumayr afirma el següent sobre els seus projectes: “Amb poques paraules és moviment el que faig. També em moc quan corro; i quan dibuix o em moc amb el bolígraf i converteixo una cosa en una altra. La ploma, la tinta i el paper es transformen en una imatge. De vegades també és una lluita, si el bolígraf no fa el que vull... L'artista no dibuixa segons models, ni tan sols situacions experimentades conscientment, sinó des de dins.”

Alfred Neumayr. Eronauts, 2018. Tinta xinesa sobre llenç, 160 x 120 cm.

Caroline Denervaud és una artista suïssa multidisciplinària que va estudiar dansa al Laban Centre de Londres i després va estudiar Belles Arts a París al Studio Berçot. El seu dibuix es basa en el traç guiat per l'instint, la música i la recerca de la interacció entre l'equilibri i el desequilibri de les formes espontànies creades per les línies orgàniques resultat dels moviments del cos.

Fragment de l’entrevista al Coeval Magazine 2016.

Quin és el seu procés quan comença un nou treball per primera vegada?

No tinc cap procés. Treballo principalment en investigacions intrínseques. Si penso en un resultat, m'aturo! Per a un vídeo preparo l'escenari: paper al terra o a la paret, el material per dibuixar, un vestit i el més important: la música. Escolto la peça musical que trio fins que em submergeixo en ella, després la deixo anar.

D'on treu la inspiració i com la nota?

És un treball molt personal. La inspiració és intrínseca i emocional. Per descomptat, sóc una gran admiradora de la feina de Pina Bausch i de com va deixar que els seus ballarins fossin ells mateixos aportessin les seves pròpies emocions, sentiments i vides a una peça. No preparo ni escric cap projecte.

Veu el seu treball com una sèrie contínua o com a entitats exclusives?

És una sèrie contínua que s'aturarà quan mori! És un diari.

Com li agradaria veure a les persones interactuar amb el seu art al veure com vostè, vostè mateixa, trenca la tercera dimensió al posar-se literalment dins de la seva obra d'art?

Mai vaig pensar en això. El que podria ser bo és veure a les persones traduir les seves emocions (ballar, dibuixar, cantar). En realitat, m'agradaria fer presentacions en viu. Segur que els ulls i l'energia de les persones interactuaran amb els meus per crear una peça viva.

Irma Blank deixa Alemanya el 1955 amb sols 20 anys per anar viure a la petita illa de Sicília, que llavors era encara molt rural. Aquest desplaçament cultural i lingüístic l’aïlla d’allò més important per a ella, que era poder comunicar la seva passió per la literatura i la filosofia. La incapacitat per comunicar-se la porta a qüestionar els límits entre la comunicació i l'expressió a través d'una sèrie d’escrits asèmics: una escriptura sense paraules, sense contingut semàntic i amb sols el dibuix d’un gest mancat de significat. 

Irma Blank, Eigenschriften, Schrift-felder (Escrits propis, camps d'escriptura), 1968, tinta índia sobre paper, 35,5 x 26,5 cm.

Irma Blank. Eigenschriften, Pagina 69-V, 1970. Pastel sobre paper, 70 x 50 cm.

Irma Blank. Second life A7, 2018. Retolador blau sobre paper transparent, doble pàgina. 29,8 x 42 cm.

Irma Blank aconsegueix escriure la seva vida sobre petites fulles, quasi de la mida d’un llibre, i ho fa mitjançant traços i signes amb un valor propi, perquè els desvincula de la comprensió a través del llenguatge. Podem dir que escriu sense paraules per dibuixar un text que nosaltres llegim i entenem; perquè allibera el llenguatge de la paraula i li dona un significat obert. La seva escriptura sense paraules és universal i ens recorda que, si estàs viu, sempre hi ha alguna idea que dibuixar.