Jaume Fortuny Agramunt.
Escoltàvem Reinhard Mey a la cuina: Sie zerstört mir meine rosa Brille und meine Gartenzwergidylle, 1994.
Collage, acrílic i encàustica sobre fusta. 195 x97 cm .
Escoltàvem Reinhard Mey a la cuina: Sie zerstört mir meine rosa Brille und meine Gartenzwergidylle, 1994.
Collage, acrílic i encàustica sobre fusta. 195 x
El Collage (del francès, coller: enganxar) és una tècnica pictòrica consistent en la realització d'una pintura o dibuix amb un o més objectes enganxats. Un collage es pot compondre per complet o solament en part de fotografies, fusta, pell, diaris, revistes, objectes d'ús quotidià, etc. Quan l'objecte resultant se separa de la paret, parlem d'assemblage.
Picasso havia pegat fotografies als seus dibuixos en dates tan primerenques com 1899, i a la primavera de 1912 va incorporar hule en forma de reixeta a la seva pintura Naturalesa morta amb cadira de reixeta. Però està en discussió si Picasso va ser primer, perquè Georges Braque va realitzar a finals de l'estiu d'aquell any els primers papiers collés quan incorpora a les seves obres retalls de paper pintat comercial que imitava fusta, Fruiter i got de vidre (1912) es considera el primer papier collé de Braque.
En aquell moment, els dos artistes s'havien instal·lat a Sorgues, però Picasso es trobava de viatge a París quan Braque va comprar el paper i va realitzar aquestes obres, i és quan torna que Picasso s'entusiasma amb el descobriment del seu amic. En tot cas, trobem un precedent en l'objet trouvé (art trobat) del dadaista Marcel Duchamp: l'artista tria un objecte qualsevol que troba, des d'una pedra que crida la seva atenció en un camí a una imatge que li agrada d'una revista, i el sacralitza com "art".El pintor espanyol Juan Gris va destacar ràpidament a París en l'ús del collage emprant retalls de diaris o revistes, etiquetes de licors o cigarrets, o bé papers acolorits a les seves pintures. Baix a l'esquerra, Guitarra i Pipa, 1913. Museu d'Art de Dallas, i a la dreta: Bodegó amb persiana, 1914, Tate Gallery, Londres.
Sovint
es creu que els cubistes van inventar el collage, però va començar molt
abans.
Baix a la dreta, probablement l'obra més coneguda d'El Lissitzky, Beat the Whites with the Red wedge (1919), en la que es basa la portada del single This Fffire (2004) de la banda escocesa d'indie rock Franz Ferdinand. A l'esquerra Cartell pel Departament de Premsa de Lenoindgrad que Rodtxenco va fer el 1924 basant-se en el retrat que li havia fet a Lilya Brik, i l'àlbum de Franz Ferdinand You Could Have It So Much Better (2005).
La banda també va portar aquestes influències al vídeo del seu single This Fffire (2004).
Impressió per contacte directe dels objectes col·locats en plaques fotogràfiques, exposicions dobles, i imatges compostes fetes per emmascarament a la cambra fosca eren molt populars en l'època victoriana. A més d'aquest ús pràctic de la combinació de fotografies, l’època Victoriana va descobrir la diversió de les postals amb la creació de criatures estranyes o impossibles.
Però no va ser sinó fins als temps revolucionaris després de la "Gran Guerra" que els artistes van començar a veure l'ús del muntatge com una forma d'art veritablement nou. El centre d'aquesta explosió de creativitat va ser Berlín, on un grup d'artistes que es fan dir Dada estava buscant un nou mitjà d'expressió: un que tenia més sentit que la tendència predominant a l'abstracció, però que no es va limitar a tornar a les tradicions de la pintura figurativa.
Dalt a l’esquerra, el fotomuntatge i tinta
xinesa sobre paper DADA-Bild (1919-1920) de George
Grosz, seguit del dibuix a tinta El despertador (1919) de Francis
Picabia i el collage Humans amb cervell (1921) d’Erwin Blumenfeld. Sota
d’aquestes obres, captures de pantalla del YouTube durant el visionat del videoclip de la cançó Take Me Out (treu-me
d'aquí) de
la banda escocesa d’indie rock Franz
Ferdinand, que va ser guardonat amb el MTV Vídeo Music 2004 i la cançó
utilitzada en comercials de televisió pel llançament de la videoconsola
portàtil PSP de Sony
Quan el Surrealisme es va convertir en la forma dominant de l'art europeu, el fotomuntatge poc a poc va caure en l'oblit durant molts anys, fins que va haver un ressorgiment a partir de 1960, en part inspirat per un renovat interès en Dadà. Diversos dels artistes vinculats amb el moviment Pop Art utilitzen fotografies de revistes i text per transmetre l'esperit de l'època. En aquest moment, i en resposta al creixent populisme de l’art, la publicitat va començar a produir fotomuntatges, una tendència que continua fins als nostres dies.
La gran revifalla en l'ús de muntatge a Europa va estar connectada amb la política del moviment anti-nuclear del 1980. Moltes de les imatges d'aquest moment van ser dissenyades per funcionar en banderes per manifestacions, produint un mitjà molt gràfic de comunicació.
La història del "cut-up" es va iniciar amb la imatge fixa i el cinema, però des de llavors el camp s'ha ampliat per incloure text, so i muntatge digital utilitzant programes gràfics com Photoshop. Us donem els següents referents històrics per a què comprengueu que el fotomuntatge és més que crear amb el Photoshop allò que no podem agafar de la realitat. Muntatge ve del francès monter, "muntar." Implica la combinació d'imatges fotogràfiques per produir una nova obra, que s'aconsegueix sovint refotografiant els elements muntats o bé per exposicions múltiples.
El fotomuntatge té més de muntatge que de foto. Aquesta era la seva poètica, i el Photoshop també ens pot ser útil per potenciar-la. Recordeu que el programari sols és una eina, primer sempre hi ha la idea...
El fotomuntatge té més de muntatge que de foto. Aquesta era la seva poètica, i el Photoshop també ens pot ser útil per potenciar-la. Recordeu que el programari sols és una eina, primer sempre hi ha la idea...
Kurt Schwitters (1887-1948)
Un dels principals artistes del moviment Dada conegut per la influent aportació del assemblage o collages de materials de rebuig acoblats que ell va denominar Merz: "La Gran Guerra ha acabat, en certa manera el món està en ruïnes, així doncs, recullo els seus fragments, va construir una nova realitat"; explicava.
Hannah Höch (1889-1978)
Artista dadaista coneguda pels seus collages i fotomuntatges, així com activista dels drets de la dona que va denunciar una societat masclista i misògina. Per estudiar-la més a fons podeu llegir online aquest article "Los collage de Hannah Höch".
Richard Hamilton (1922-2011)
Pintor britànic que els historiadors consideren que va iniciar el moviment Pop-art amb el seu collage Què és el que fa que les llars d’avui siguin tan diferents, tan atractius? creat per al catàleg This is Tomorrow i també reproduït al cartell de l’exposició. Hamilton va definir el Pop-art com popular, transitori, fungible, de baix cost, produït en massa, enginyós, sexy i efectista, destacant els seus valors quotidians. D’aquesta manera va crear collages incorporant anuncis dels diaris i revistes.
Robert Rauschenberg (1925-2008)
Pintor americà de la transició de l’Expressionisme Abstracte al Pop-art, del que va ser un dels principals representants. Va treballar amb fotografia, gravat, paper i en performance, però és famós pels seus Combinesdels anys 50, que són a la vegada pintures i escultures. El 1953 va atordir el món de l’art esborrant un dibuix de Willem de Kooning.
Rauschenberg s'apropia de les imatges de
diferents publicacions juntament amb les seves pròpies fotografies per produir
un retrat d'un país durant el agitació social i política de la dècada de 1960.
Buffalo II (1964) es la seva pintura de serigrafia més coneguda. El fotògraf
Chris Rauschenberg, fill de Robert Rauschenberg, parla sobre el desig del seu
pare de "parlar sobre el món en tota la seva complexitat" amb Buffalo
II, que van capturar l'esperit social, polític i artístic dels anys 60.
Scott Mutter (1944-2008)
Fotògraf americà molt reconegut pels seus fotomuntatges malgrat no va tenir una formació acadèmica en art sinó un grau en història i un mestratge en estudis xinesos. Va fer la major part del seu treball amb imatges dels voltants de Chicago, i l’anomenava Surrational Images perquè no se sentia còmode amb el terme surrealisme. Les seves imatges eren un intent de representar alguna cosa que és la realitat, però no una realitat física, sinó una representació a través de la metàfora. Mai va utilitzar cap programa informàtic, tot ho feia a la cambra fosca perquè pensava que era la única manera de fer veritables originals.
des de la dècada de 1970 estudiants del Chelsea College of Arts el 20 de juny de 2015, veureu com discuteixen sobre la relació del seu el collage amb l'art conceptual, la fotografia i el cinema.
Equip crònica (1963-1981)
Va ser un grup de pintors espanyols fundat per Manolo Valdés, rafael Solbes i Juan Antonio Toledo, i actiu entre 1963 i 1981, també conegut amb el nom Cròniques de la Realitat. Ells van apartar-se de l’art informal del moment per a realitzar una pintura figurativa dins la tendència Pop-art que analitzava críticament la situació política d’Espanya i Vegeu aquest resum de la conferència final del cicle que el professor Valeriano Bozal va impartir sobre l'Equip Crònica a la Fundació Amics Museu Reina Sofia.
Aquest vídeo és un projecte per la classe de Cultura Visual Contemporània del Màster en Història de l'Art y Cultura Visual de la Universitat de València del curs 2017-2018. Fixa't amb la descripció que fa del quadre al final del vídeo i digues-nos si estàs d'acord després de repassar el tema de la composició en l'apartat 30-Encuadrament i encaix.
AQUESTS SÓN ALGUNS CONSELLS QUE T'AJUDARAN A ESTRUCTURAR LA COMPOSICIÓ DEL COLLAGE
És el fotògraf nord-americà (nascut a Detroit el 1934) precursor del fotomuntatge als Estats Units al segle XX. Formalment, Uelsmann compon la seva obra en blanc i negre, amb un gran complement de grisos i tons mitjans. Una de les característiques definitòries del seu treball és el contrast de l'orgànic amb l'artificial, i amb freqüència inclou l'ús de més d'un punt focal.
- Pintor anglès (Bradford,1937) que treballa el fotomuntatge buscant diferents enquadraments i punts de vista de manera que la contemplació del conjunt suggereixi una visió global del tema. Desenvolupa aquesta metodologia amb una Polaroid, perquè la immediatesa del resultat li permet estudiar amb precisió l’escenari. Afirma que així evita la sensació artificial de la fotografia entesa com a decorat teatral. Quan va exposar aquestes composicions les va titular Dibuixant amb
Pintora i dissenyadora gràfica alemanya (nascuda el 1946 a Luneburg) que des de 1975 treballa amb fotografia i vídeo art. Els seus fotomuntatges més coneguts són els del seu propi cos i rostre cosits amb fil negre.
Artista canadenc (nascut a Vancouver el 1946) conegut per les seves grans fotografies Cibachrome retroiluminades. Els seus quadres fotogràfics solen tenir una barreja de la bellesa natural de Vancouver i la decadència urbana postmoderna.
Les seves imatges sovint fan referència a conegudes obres de la història de l’art, com la imatge de dalt, Sobtada ràfega de vent del 1993, on es basa en l'obra de Hokusai titulada Ejiri a la província de Suraga (1830-1833). També solen fer referència als problemes filosòfics de representació, o bé a escriptors com Franz Kafka, Yukio Mishima i Ralph Ellison.
Pintor anglès (nascut a Londres el 1949) que amb la seva participació en el moviment anti-guerra del Vietnam, es va passar de la pintura al fotomuntatge per abordar millor els seus punts de vista polítics. És conegut per les imatges que va crear per a la Campanya del Desarmament nuclear (CND) en la dècada dels 70 i dels 80. Avui moltes de les organitzacions i publicacions d’esquerres on solia treballar han desaparegut, per això ha convertit
Fotògrafa canadenca (nascuda a Toronto el 1953) que és reconeguda per les seves sèries de fotomuntatges, Body Beautiful, Beauty Knows o No Pain (c.1966-1972), referint-se a la representació fotogràfica de la dona i la domesticitat, i Bringing the War Home: House Beautiful , sobre les imatges de
Carmen Calvo és una de les autores més innovadores que han anat configurant l’art espanyol més recent. Una mena de necessitat arqueològica és el motor del procés creatiu en l’apropiació i manipulació de fotografies antigues. Calvo no tria els objectes i fotografies per la qualitat artística o formal sinó per alguna cosa que la sedueix de manera inconscient. El seu treball enllaça tant amb la de l’object trouvé com amb la tradició surrealista de la tècnica d’encadenar objectes inconnexos entre ells. És un surrealisme crític davant del franquisme de la postguerra on trobem una Espanya emmascarada i una infància amb la pedagogia de rols i relacions socials del nacionalcatolicisme franquista.
Fotògraf alemany (nascut a Zell am Harmersbach el 1958) que explora els límits del medi i treballa amb l’apropiació d'imatges de diverses fonts i una àmplia gamma de temes, que van des dels interiors domèstics a l'astronomia, de l'arquitectura modernista a la imatge psicodèlica dels retrats de pornografia de la Internet. Les eines i les tècniques que ha investigat fins ara inclouen exposicions analògiques i digitals, les imatges generades per ordinador, el tenyit a mà, l'estereoscòpia, el retoc digital i el fotomuntatge.
La seva producció digital planteja en què consisteix la fotografia, i afecta a la qüestió de la veracitat del mitjà. El seu interès està en l'exploració dels límits del mitjà fotogràfic a través de la representació fotogràfica com un procés de re-invenció. Les obres de Ruff de la sèrie "ma.rs" (que significa "Enquesta de Reconeixement de Mart") es basen en fotografies de la superfície de Mart, fetes per la NASA durant la recerca de pistes sobre quant de temps va existir aigua al planeta. Les imatges mostren extrems close-ups de la superfície rugosa d'un planeta que fins fa poc no havia estat vist per ningú. Ruff descarrega les fotos de la pàgina web de la NASA i manipula aquests originals fins distanciar-se de la representació i obtenir composicions minimalistes per evocar llocs abstractes.
Els programes d’edició d’imatges digitals com Adobe Photoshop, Paint Shop Pro, Corel Photopaint, Pixelmator, Paint.NET o GIMP faciliten el procés de creació i amplien els límits del collage.
Recorda aprofitar tots els procediments que et permet un programa d'edició digital. Per exemple, pots enmirllar les imatges i combinar el resultat obtingut amb voltejos verticals i horitzontals et permetrà crear punts de vista abstractes.
El collage i la poesia visual
Juan Cardosa compara el collage amb les imatges dels somnis, Max-o-matic assegura que els que el practiquen veuen tresors allà on altres veuen escombraries, i Álvaro Sobrino confessa que és l'art dels que no saben dibuixar. Aprofitant l'exposició 'International Weird Collage Show' a Barcelona, aprofundim en aquest tipus de poesia visual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada